Els finals de curs sempre són intensos a l’escola perquè tanquem una caixa plena de vivències, de records, d’aprenentatges, de vincles, de relacions, i d’experiències. I ja tenim l’ull posat en allò que proposarem als nostres alumnes el curs vinent. És un oxímoron en tota regla… com es pot tenir el cap i el cor dividits en dos moments diferents? Com es pot conciliar un comiat amb una benvinguda que, tan bon punt acabi l’estiu, ens demanarà altra vegada energies?

Tanquem la primera caixa, la del present, acomiadant aquells infants i joves amb qui hem fet un vincle intens, a qui hem orientat i acompanyat. És el moment de reflexionar, de revisar, d’analitzar la feina feta, de decidir què ha funcionat i quins canvis hem de fer per millorar un Projecte Educatiu adequat al nostre alumnat. Els darrers dies de curs són també una mirada enrere per avaluar els moments difícils superats i les petites victòries, els encerts i els errors, així com per ser conscients de la ingent energia invertida en la tasca educativa.

Els comiats són d’una banda alegres per tot allò viscut, són una festa final. Acomiadar en especial a aquells que ja han entrat a una etapa adulta i que inicien una nova etapa vital ens emociona. El comiat pot ser també una celebració i una invitació a seguir endavant, l’impuls de veure a cada alumne caminant i creixent, i molt ràpid per cert, amb la confiança que serà capaç de superar qualsevol obstacle.

Tanmateix, obrir una nova caixa sempre és emocionant. Obrim una nova etapa en la qual anirem acumulant les noves propostes, els nous equips, i en la qual pensarem com acompanyar les noves famílies que comencen, o els alumnes que canvien d’etapa o d’edifici. És el moment de pensar quines activitats innovadores podrem incorporar per donar més significat a l’aprenentatge. L’important és fer que cada dia viscut a l’escola sigui una petita aventura, una descoberta constant. I sí, els propòsits de l’any no comencen al gener, amb el nou any, comencen al setembre, amb el nou curs. És un calendari vital que forma part de les nostres vides, les vides del docents, que no transcorren per anys naturals sinó per anys escolars.

Amb aquest final de curs, no només tanquem un capítol, sinó que obrim el camí per al pròxim, amb una certa dosi de misteri i expectació. Com deia Albert Einstein: “L’educació és el que queda després d’haver oblidat el que s’ha après a l’escola.” Aquestes paraules recorden que el veritable aprenentatge no només es basa en les avaluacions i els llibres, sinó en l’ensenyament de valors, emocions i habilitats que s’enduran els alumnes més enllà de les parets de l’escola.

Els comiats, tot i ser moments plens d’emoció i reflexió, ens deixen un gran missatge: la feina de l’educador no es mesura en els resultats immediats, sinó en les arrels profundes que deixa en cadascun dels alumnes. I per això, malgrat el cansament de l’últim dia, sabem que el camí continua, amb noves oportunitats, nous reptes i noves il·lusions. Els alumnes són els qui, amb cada comiat, porten el record de l’escola allà on vagin. Un comiat, una benvinguda, tot és part d’un mateix procés de transformació, i la nostra tasca, com a educadors, és saber acompanyar-los amb la mateixa passió i dedicació amb què vam començar el curs. Així doncs, l’endemà de l’adeu als alumnes, amb l’escola buida de la vida que hi infonen, el professorat i totes les persones que hi treballem posem fil a l’agulla en un nou curs amb la il·lusió i amb el convenciment que amb forces i esperances renovades aconseguirem tots plegats l’objectiu de fer possible el prodigi que, curs rere curs, s’hi esdevé.